En alguns casos, la prodigalitat del donant deixava en la misèria a la vídua i els descendents, els quals, això sí, fàcilment rebien la caritat de la mateixa institució que els havia espoliat i passaven a dependre’n. L’administració de tot aquests béns immobles no acostumava a ser massa curosa, de manera que la riquesa general del país se’n ressentia. Els nobles i el rei intentaren acotar legalment tals liberalitats i la mort de l’abat Biure fou un bon pretext per imposar limitacions.
La història és la següent. La dècada de 1340 fou especialment bel·licosa. El rei Pere el Cerimoniós conquerí el reialme de Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya al seu cosí i cunyat, Jaume III. Després, quan intentà que les Corts juressin a la seva filla com hereva al tron, els nobles d’Aragó i València es revoltaren perquè no volien ser manats per una dona. Aleshores el rei convocà a tots els seus cavallers a host i cavalcada, perquè l’acompanyessin en la lluita, i no fer-ho significava perdre la condició nobiliària. Pel que sembla, Raimon de Saltells, un noble de Cerdanyola, massa gran i xacrós, hi envià al seu fill, Berenguer i a la mort de la seva esposa és retirà al monestir de Sant Cugat. Berenguer, doncs, marxà obligat de casa paterna, tot i que és possible que visqués el servei reial com una aventura. L’epidèmia de pesta negra que assolà Europa el 1348, provocà la mort de Raimon i la de l'abat Vallseca. Abans, però, al·legant que desconeixia si el seu fill era viu o mort, deixà tots els seus béns al monestir i únicament féu una reserva de 10.000 sous que li havien de ser lliurats si retornava.
El testament, doncs, presentava diverses irregularitats en el context legal del moment. Per llei, el gruix del patrimoni patern i matern havia de passar al fill hereu i només podia recaure en el monestir si aquell hagués mort, o que un jutge n’hagués decretat el desheretament. La suposada manca de notícies, més enllà de la interrupció dels correus a causa de la pesta, no té fonament, ja que Berenguer es troba documentat notarialment residint a Barcelona, a casa d’un germà de la seva mare. Quan presentà la reclamació de l’herència, que el nou abat Biure no acceptà, té base jurídica per fer-ho. L’arbitratge avaluà els seus drets en 47.340 sous i el termini de sis mesos per pagar-los. Passat el lapse de temps sense ser satisfet, Berenguer hauria pogut entrar en plena possessió de dit patrimoni. Així succeí, però la nit de Nadal de 1350, matà a l’abat dins el temple monàstic en presència dels vilatans.
La reacció del rei fou lenta. Malgrat l’assassinat d’un eclesiàstic i el crim d’haver trencat la Pau i Treva, tardà un mes i mig en dictar una ordre que li concedia un altre mes per presentar-se voluntàriament davant la justícia. Amb tantes facilitats, Berenguer i els seus companys fugiren sense ser perseguits i es refugiaren en la cort del comte de Foix, on el rei Pere no hi tenia autoritat. El patrimoni Saltells passà a mans reials i al cap d’uns anys fou venut en subhasta, comprant-lo el monestir, que llavors ja tenia diners. La sentència condemnatòria es dictà a les Corts de Perpinyà de 1351 i és l'única de la història catalana que s’annexà a les Constitucions del país. Les mateixes Corts aprovaren mesures de protecció per vídues i orfes, en part encara vigents, per evitar que tal fet tornés a succeir. Tot plegat, doncs, fa que el cas transcendeixi el simple conflicte privat per una herència, i l’episodi pot ser llegit molt més com un advertiment que la noblesa fa al clergat contra el seu afany de béns terrenals, tot indicant-los que l’arma tradicional de l’excomunió i la protecció de l’espai sagrat no els servirà de res si n’abusen.
Domènec Miquel, historiador
(1) fotografia presa de "L'alba de l'abat Biure", de Joaquim Folch i Torres.
Institut d'Estudis Catalans, anuari MCMXV-XX, Barcelona 1923, p 231-264. Veure facsímil.
